Alfons C. ||*|| #DUI · @afn691
28th Dec 2012 from Twitlonger
Problema legal/tècnic : (no és innocentada)
Un servidor compra un pot de nocilla al supermercat.
És el típic pot de vidre, amb tapa de plàstic, i etiqueta adhesiva, de paper satinat.
Entre els meus fills i jo ens fotem tota la nocilla del pot. El pot queda buit. Es converteix, jurídicament, en un RESIDU.
Si ens fixem bé, el pot de nocilla és, en realitat, una espècie de got. Aquell element que pot passar per got en totes les cases on els convidats no coneixen la nocilla, o en aquelles famílies que tant se'ls en fot si els gots són de nocilla o no.
El pot de nocilla buit, encara amb restes de xocolata, avellana, lecitina, greix, lactis, etc. es pot valoritzar adequadament si llencem l'etiqueta i el netegem. PERÒ !
Però ens trobem amb un problema: si netegem l'envàs usat de nocilla (com hem dit anteriorment, jurídicament és ara un RESIDU) i el revaloritzem ens podem trobar que no som gestors de residus autoritzats, ja que som una humil família dedicada a altres activitats i l'envàs de Nocilla no forma part de la nostra cadena de [matèries primes entrants / matèries resultants].
Imaginem que s'obvia aquest "petit detall" jurídic i que considerem que qualsevol persona pot revaloritzar objectes innocus (amb l'agreujant que el fabricant de l'envàs de Nocilla ha pagat a EcoVidrio i Ecoembes la seva quota perquè l'envàs sigui recollit en contenidors verd (got), groc (tapa), blau (etiqueta) però nosaltres retirem el residu pel nostre compte, amb la qual cosa a més de mig saltar-nos la llei de residus, estem cometent un furt als gestors de residus legalment designats)
Imaginem, doncs, que hem convertit el residu "pot de nocilla buit" en un element del nostre parament de la llar "got de vidre que substitueix un got trencat". Un dia tenim tants gots trencats que no casen, que decidim anar als "xinus" de la cantonada i comprar una dotzena de gots nous, d'aquests que ara fan a Turquia. I, és clar, ara els gots vells ja no ens serveixen, no hi caben en l'armari... els volem llençar.
La primera dada surt als anuncis: un got no és un envàs i, per tant, no pot llençar-se al contenidor verd. Si mirem en el web www.envasonvas.cat la cosa es complica, perquè l'opció de reciclar només s'admet per als gots de vidre TRENCATS i no pas per als sencers. Ningú no m'ha dit on hem de llençar gots de vidre sencers.
Però, a més, tenim un problema afegit: els gots de vidre els hem de llençar al contenidor gris, perquè vagin a un centre de classificació de residus (anomenat "ecoparc"), on uns senyors vestits més o menys d'astronauta o de drapaire es juguen la vida remenant les nostres escombraries (i es claven xeringues -sí, una xeringa va ser la causant que es revisés tota la cadena de seguretat d'un centre de classificació de residus fa uns anys), s'intoxiquen amb la pudor, troben coses podrides, etc.). Això per què? En part perquè el material de l'objecte que llencem no és l'adequat per anar a un altre centre de classificació (igual com les càpsules de Nespresso necessiten, també, un tractament especial perquè la màquina lectora d'alumini no el troba entre els marros i no s'activa la pistola d'aire que aparta l'alumini a un circuit secundari). En part, també, perquè un got, o una lluminària, o una finestra, no els ha pagat EcoVidrio, que és l'empresa encarregada de gestionar els contenidors verds i els fabricants d'envasos de vidre.
Llavors, el meu pot de Nocilla, convertit en got domèstic, una vegada es converteix en residu urbà (abans anomenat "residu domèstic"), no es pot llençar al contenidor verd. La seva vida passada, jurídicament, no importa.
Fem les coses ben fetes: em menjo la nocilla, utilitzo el got durant uns mesos a casa i finalment llenço el got al contenidor verd. Tot correcte, absolutament ecològic, tècnicament impecable (no he fet despesa de combustible per revaloritzar el pot en got en un altre lloc, i el material de vidre segueix essent el mateix sense cap canvi en les seves propietats físico-químiques). I jurídicament inviable, totalment il·legal. De la mateixa qualitat jurídica, doncs, que la constitució espanyola, tot això.
Un altre dia explicaré què passa quan dues dotzenes de nadons han de fer-se proves radioactives a l'hospital, un dissabte pel matí, i el metge els envia, després, a fer un cafè (els pares, lògicament)al bar del davant. Perquè el canviador de bolquers del lavabo del bar, a migdia, pot acabar tenint una dosi de radioactivitat superior a la dosi màxima permesa en un any. I què passa quan vols reciclar correctament el bolquer radioactiu. I no és broma, perquè al nostre país ja hi ha depuradores (que inclouen terciari) que es troben amb alarmes de sobredosi de radiació en l'aigua que els entra.